Història

UN INSTITUT A LA CRUïLLA D’UNS CAMINS ROMANS

Si a partir de la vista actual de l’edifici de l’ INS FORT PIUS, construït el 1984 pels arquitectes Bonet i Cirici (sobre unes casernes anteriors, de la Guàrdia Civil i la del Príncipe Pío), anem enrera en el temps, i a partir de les dades  proporcionades per fonts escrites i arqueològiques, imaginem amb un alt índex de veracitat, el capità d’un vaixell de mercaderies grec, cap al segle VIè a.C, de nom ignot, que un matí del mes de maig, aprofitant el mare apertum (“mar obert a la navegació”, d’abril a setembre,  donat que d’octubre a març, per la perillositat, es desaconsellava  qualsevol navegació, el mare clausum, “mar tancat a la navegació” segons la normativa romana) s’apropa a la costa de Barcelona, després de recórrer pacientment el rumb entre, per exemple, Corinthus i Barcino, veuríem aleshores que desplega una carta marina del seu quadern de bitàcola, anomenat Periple (“navegació de cabotatge, resseguint les costes” en grec) i titulat en llatí Ora Maritima, (“Costes marines”), quadern en el qual ha anat emmagatzemant totes les dades possibles i útils, com les marques marines, per a l’orientació i identificació dels destins de la seva ruta, de vital importància per a una empresa naviliera dedicada al transport de mercaderies de tot tipus: cereals, oli, vi, metalls, obres d’art, materials de construcció (per exemple, encara avui es poden veure al frontal del Palau de la Generalitat quatre columnes de granit blanc, que destaquen a la façana, i dutes ni més ni  menys que de les pedreres de Troia per a un temple de Tarragona).

Això que el nostre capità ha apuntat i delineat esquemàticament d’aquesta vista ens ha arribat a nosaltres en la traducció llatina d’ Aviè, un noble romà del s. IV d C, coneguda com Ora marítima (vv. 520-522), que diu:

…Inde Tarraco oppidum
et Barcilonum amoena sedes divitium,
nam pandit illic tuta portus bracchia,
uvetque semper dulcibus tellus aquis.

que traduïm així: “Després, la ciutadella de Tàrraco i l’encisadora seu dels rics barcelonesos, enllà s’hi desplega un port de braços segurs i la terra està sempre amarada d’aigües dolces.”

barcino

Si ens hi fixem atentament, entre els apunts del capità grec i el text llatí van passar deu segles i després setze més, fins als nostres dies, però la descripció és perfectament vàlida, reconeixedora i es pot comentar més en detall:

En primer lloc la línia de la costa s’ha d’establir aproximadament un quilòmetre i mig enrera; en aquesta línia costanera es pot veure la desembocadura del rivus Rubricatus (el riu Vermellós, el Llobregat), on hi havia el port romà principal (cf. Nostra Senyora del Port i altres topònims, a més de les restes arqueològiques trobades a la desembocadura del riu); a continuació destaca un promontori important, el Mons Iovis (més tard nomenat Mons Iudaeorum, Montjuïc, d’uns 200 m d’alçada), la principal marca o referència marina; després la línia de la costa, formant cales i el pla de terra ferma, una plana que pròpiament no ho és, perquè presenta un relleu amb turons i pujols que van dels 17 als 300 m de cota: així el Taber, la Vinyeta (actual plaça d’Espanya), Sant Pere Màrtir, el Putxet, el Carmel, la Rovira, la Peira, i al fons, com el teló d’un escenari, el Mons Aquilis, el mont de les Àligues, el Collis Erola, Collserola/Tibidabo.

En tots aquest  turons hi havia població ibèrica, restes arqueològiques en alguns casos per estudiar i excavar encara, com per exemple el Putxet, en altres destruït per exigències dels nous equipaments, com l’Hospital de Sant Pau o la Rovira (amb muralles, torres de defensa, sitges, ceràmica, etc). Potser  Montjuïc podria haver estat la capital, Laie, que va donar nom a tot el conjunt de la plana com Laietania. L’arribada dels romans, en canvi, ho reorganitza tot: els poblaments, les comunicacions, els ports… i centralitza la població sobretot al mons Taber, on es construeix una ciutat a partir de la planta d’un campament militar, que esdevé la COLONIA IVLIA AVGVSTA FAVENTIA PATERNA BARCINO a l’època de l’emperador August (entre el 15 i el 8 aC).

I enmig de tot aquest relleu un munt de rieres i torrents més o menys cabalosos que baixaven serpentejant a desembocar al mar formant cales, rieres visiblement notables a simple vista des d’un vaixell, el traç de les quals encara es reconeix per exemple en el traçat tortuós d’alguns carrers, com l’Avinguda Príncep d’Astúries, torrent de l’Olla, de les Flors, riera de Sant Miquel, Valldonzella, d’en Malla, Pregó, etc.

Tot aquest territori va ser organitzat i harmonitzat en un conjunt per la colonització romana; per tant el territori està distribuït mitjançant la centuriació o parcel·lació, centuriatio en llatí, per tal d’establir límits, i creuat per uns camins de diversos tipus, per agilitzar la comunicació i el comerç: així entre els més importants tenim un iter que sortia per la porta de Plaça Nova (decumanus maximus), avui visible un tram a la plaça de la Vil·la de Madrid) i per Tallers i Marquès de Sentmenat enllaçava amb la via de la Travessera de Les Corts-Gràcia; un altre sortia també per la Plaça Nova i es dirigia cap a la Serra de Collserola, travessant-la per dues direccions diferents: un iter aniria per Sant Genís dels Agudells, Vall d’Hebron i per Sant Medir es dirigia cap a Sant Cugat del Vallés (el Castrum Octavianum, posteriorment Sanctum Cucuphatem) i un altre iter passant per Vallvidrera que anava cap a Rubí.

Des del forum, o centre de la colònia, sortia  un iter que per la Baixada de la Llibreteria,  Baixada de la Presó, sortint per la porta de la Plaça de l’Àngel (antic cardo maximus) per on una branca es bifurcava fins a Blandae (Blanes) recorrent  la costa arran del mar i una altra seguia pels carrers de Bòria, dels Corders i del Portal Nou, passava per la Plaça del Comerç, enfilava la carretera de Ribes, amb un ramal a l’alçada de l’Avinguda de Vilanova que es desviava cap a Horta: la Carretera antiga d’Horta, una semita (sendera) romana. En aquesta cruïlla  molt probablement hi hauria un control policial romà, encara que més senzill que el del Castrum Octavianum; lloc als agri provinciales de Sant Martí de Provençals, on molt temps després hi haurà la creu de Sant Francesc i un convent de religiosos Mínims; vindria posteriorment la fortificació del Capità General de Catalunya Príncipe Pío (alçada al 1719), la caserna de la Guàrdia Civil i per fi l’actual edifici del INS FORT PIUS.

El camí romà principal continuava per la Carretera de Ribes i l’actual Meridiana (la Via Francisca, com es deia a l’època medieval perquè portava cap a França), Montcada (d’on sortia un altre iter, que portava a Vic, el Vicus Ausetanorum), enllaçant amb la Via Augusta, via principal que baixant dels Pirineus passava pel Vallès en direcció a Tarragona i fins a Cadis, Gades.

L’altre ramal sortia pel carrer de la Boqueria, carrer de l’Hospital, Avinguda del Paral·lel (on es va a trobar un mil·liari cap a l’església de Sta. Madrona), seguia per la plaça d’Espanya (una branca arrencava cap a Tarragona, seguint la costa, l’antic camí de València), la Creu Coberta (un altre mil·liari), Sants (mil·liari), Esplugues de Llobregat (speluncae, covas; ad quartum, el quart mil·liari), Sant Just Desvern i seguint el marge esquerre del Llobregat (Duodecimus, el mil·liari dotzè) fins a Martorell (Ad Fines), on enllaçava amb la Via Augusta. Aquest dos ramals del pla de Barcelona quedaven comunicats per un altre iter o semita, la Travessera de Gràcia-Travessera de les Corts.

Per altra banda, les troballes arqueològiques (a pesar del que la construcció moderna ha anat destruint a poc a poc i en ocasions d’amagat) i la toponímia deixen entreveure l’estructura antiga, primordialment romana, dels fundi, camps o finques, de pertinença municipal: agri provinciales (cf. els topònims Sant Martí de Provençals i Santa Eulàlia de Provençana), o privada: la part de la plana dedicada a horts, arbres fruiters, etc., és avui Horta (horti, cf. la villa romana de Can Cortada); l’àrea dedicada a volateria i corrals (cohortes > les Corts, cf. la villa de Can Batllori); terrae Cornelianae o Cornelii > Cornellà, etc., i multitud de villae (com la trobada a la plaça d’Antoni Maura), masos i masies posteriors, s’encarregaven de l’explotació agrícola i dels conreus: vinyes, oliveres, cereals… Pel cantó del rivus Baetulo, el Besòs, cap a la seva desembocadura, estava ple de aiguamolls, lacunae (cf. l’estació de metro Llacuna, que recorda aquesta situació)

barna

Tot aquest conjunt de condicionants naturals, de xarxa viària, d’activitat comercial, de poblaments organitzats, com si fos un quadre d’Eliseu Meifrèn o la Vista de Delft, de Vermeer, és el que van divisar des del mar, de lluny, encara que molt simplificat, aquell primitiu capità i sobretot Aviè, el noble romà, que va anotar totes aquestes dades al seu periple.

Posteriorment la figura innovadora de Cerdà, pertanyent a aquell  cos d’Enginyers de Camins, Canals i Ports, fundat al segle XIX, que disposava encara del bagatge d’una cultura humanística que va fer possible excel·lents professionals de l’enginyeria amb una formació tècnica i  a la vegada humanista: pensem en Eduardo Saavedra, Aureliano Fernández Guerra, Echegaray, Pablo Alzola y Minondo, i per suposat, Ildefons Cerdà; formació humanística que, cal repetir, els va fer conèixer l’estructuració i organització romana, des dels campaments militars i la centuriació al traçat d’urbs.

Per tant i en definitiva, Cerdà, gràcies a la seva formació humanista, va saber modernitzar al s. XIX la nova ciutat de Barcelona, segons uns paràmetres netament romans, un nou campament quadriculat.

Així podem veure avui, com si fos un vaixell no ancorat, sinó navegant, l’ INS FORT PIVS, que, hereu de la civilització romana i dels antics Instituts d’Ensenyament Mitjà (centres d’excel·lència, on havien ensenyat, per exemple, Antonio Machado, Gerardo Diego, Rafael Lapesa, Samuel Gili Gaya, Valentí Fiol, Berenguer Amenós, i tantíssims d’altres), vigila i, a pesar de tot, cerca encara DOCERE ET PERFVNDERE OMNIA LVCE.

Ad multos annos.

Barcinonae, mense aprilis de anno Domini MMX.

Josep Calderón Felices, Catedràtic de Llatí del INS FORT PIVS