Primer premi Jocs Florals de l’Eixample

miquel terronLa millor redacció del món

Aquesta és la historia de la redacció que més vides ha salvat (potser l’única que n’ha salvat alguna) i dels seus creadors, una classe de 2n d’ESO d’un institut qualsevol de Barcelona.

Després d’aquells deures (que, miraculosament, havia fet una mica més de la meitat de la classe) el professor de català no havia tornat a aparèixer per l’institut. Uns deien que s’havia trencat una cama, d’altres que se n’havia anat a l’altra punta del món per oblidar-se d’ells i, els més realistes, deien que amb un grup com aquell estaria de baixa per depressió. Però la realitat era molt diferent.

Al cap de poc més d’una setmana, els va arribar la notícia que l’havien ingressat en un hospital. Es trobava a la planta de MPCL (Malalties Provocades per Causes Lingüístiques).

El delegat i la subdelegada, per decisió de la classe, van anar a visitar-lo. Quan van pujar a la planta corresponent, els va rebre una infermera rabassuda, de mitjana edat, amb cara de pomes agres. Mentre la seguien pel passadís, el delegat li va preguntar de quina mena d’hospital es tractava. Ella, satisfeta, els va respondre pomposament:

– Aquí tractem pacients que pateixen malalties mentals causades pel mal ús de la llengua. Majoritàriament són professors. Per exemple, en aquesta habitació es troba un professor de Socials de 5è de Primària el qual, després de llegir els resums sense signes de puntuació dels seus alumnes, pateix apausàlgia, és a dir, parla sense pauses i li manca temps per respirar.

Van seguir pel passadís i al davant d’una altra porta la infermera, amb aire de satisfacció, va prosseguir la seva dissertació:

– En aquesta altra hi ha una professora de Matemàtiques de Batxillerat que pateix precisiofòbia. Va arribar amb un examen a mig corregir en una mà i un bolígraf vermell en l’altra. S’havia quedat encallada en la resposta d’un alumne a la pregunta sis: “Defineix la tangent d’un angle”. Quan li vàrem preguntar què li havia passat, ens va contestar: “És com una cosa que, quan, per exemple, fa que, o sigui, daixonses, i…”. Casualment, la resposta de la professora era similar a la que havia escrit l’alumne a l’examen.

Els alumnes, estupefactes pel que sentien, no gosaven interrompre les explicacions. Unes portes més enllà, va tornar a intervenir:

– I aquí hi ha un professor de Física i Química de 4t d’ESO, l’únic pacient que tenim més o menys recuperat d’un atac de SMSitis. Va atrapar al vol una noteta que es passaven dos alumnes a classe. Els efectes devien ser terribles, ja que quan va ingressar ens va dir: “S k l Krles i la Mria s’stavn pssan 1a nota i kuan la vax pilla m vax dsmaia, OK?”. El llenguatge SMS, literalment, mata.

Fent esforços per aguantar-se el riure, els nois seguien les explicacions.

– En aquesta habitació hi ha una professora de català d’ESO. Segons l’informe, el primer que va dir quan va arribar a l’hospital va ser “Digueu-li-lo al director que ja lo-l’hi-ho explicaré”. Clarament un cas de sobredosi de pronoms febles.

Els nois no s’imaginaven que poguessin existir aquest tipus de malalties i encara menys que una persona tan propera com el seu professor de català en pogués tenir una.

– Bé doncs, ja hi som. Aquí el teniu. El pobre pateix espasmes greus de barbarismosi.

La infermera indicà una habitació. Van obrir la porta i el van veure ajagut sobre un llit. No feia cara que li hagués passat res. Quan els va veure, va quedar desconcertat:

– Hola, nois! Quina sorpresa més agradable! Què hi feu aquí?

– Estàvem preocupats i volíem veure’t.

– Gràcies, però no “fa falta” que us preocupeu per mi. “Menys mal” que, en corregir el vostre últim examen em vaig “donar compte” de la meva “enfermetat”. Tothom tenia bé la “octava” pregunta (interferències lingüístiques). “Llavonses” vaig pensar que m’ho havia de fer mirar i vaig venir aquí.

Els nois es van mirar estranyats. Certament, aquesta forma de parlar no era normal en el seu professor.

– Per “lograr” superar “l’enfermetat”, els doctors m’han dit que “tinc que” llegir un bon text. “Algo” que sigui original i estigui ben “escribit”; però ha de ser inèdit.

A la classe, escoltant els delegats, els companys es miraven en silenci. Quines malalties! Pobre professor! I tots, més motivats que mai, s’hi van posar. Tenien la solució! Escriurien la millor redacció del món.

– Bon dia, nois i noies! Estic content de tornar a ser amb vosaltres i molt, molt agraït pel vostre interès i esforç. Quin magnífic treball! La redacció que heu fet no només m’ha curat a mi, sinó també a la resta de la planta. He estat rumiant i per tal d’exercitar les vostres capacitats literàries, espero trobar sobre la meva taula, el proper dilluns, una composició de no menys de cinc pàgines; tema lliure.

El dilluns al vespre, a casa seva, el professor pren la primera redacció i llegeix:

“Habia una begada un nen que trobaba de menus el seu gos perquè feia temps k lo-hi havia perdut el gos o sigui que no hi trobaba el seu gos i estaba mol preucupat perque s’ho estimava mol el seu gos…”

La planta de MPCL (Malalties Provocades per Causes Lingüístiques) encara havia de seguir oberta.

Miquel Perez Terrón

Curs 2007-08

Share